UNA DONA QUE RIU SOLA

Hi ha una dona que riu sola. La seva veu té el timbre de l'onada i l'amplitud dels oceans, fonda i greu com qui parla d'un temps molt antic i les coses que diu són tan sencilles que oblida els ornaments i les pretensions per apropar-se a la veritat. Si la mires de perfil veus la bellesa de la seva joventut, de front els seus ulls se't claven fins a la gola i saps que està descubrint alguna cosa de tu que ni tu mateixa coneixes. Després somriu i fins i tot et fa alguna broma.

És la dona que sovint riu sola, que viu en el repós i en la calma, retirada del món de l'acció, aprop del mar, mirant-s'ho tot amb la mirada contemplativa de la pintora que va ser un dia, llegint el món amb la mirada de l'artista que encara continua sent, fonent-se en el paisatge, volant amb els ocells.

Sembla gran, però és jove. Sembla fràgil, però és forta. Sembla d'aquí, però és d'allà, d'un més enllà per molts inalcançable. La seva obra ens apropa a aquest món on el temps és atemporal, on l'espai és el buit, on el jo és el Tots, i on el Tots és el Tot. No copia la realitat sinó que la viu, la filtra dins si mateixa i la dibuixa. Després potser en farà un quadre.

Avui riu sola, t'obrirà amb els braços oberts les seves portes. Segurament t'ensenyarà portes teves, tancades i callades, però que et ressonen.

Teresa Roig Germán